Estirada al llit, deixo córrer el temps pensant mentre observo el sostre. És blanc, blanc com els llençols que van cobrir el meu cos durant vuit (gairebé nou) anys que vaig passar a l'hospital. He passat tant de temps a l'hospital que us podria explicar com és cadascun dels seus racons. Les parets eternament blanques, el silenci que hi regnava cada nit, i els doctors i les infermeres que hi treballaven. De fet, podria respondre-us qualsevol pregunta que em féssiu sobre l'hospital, perquè he passat pràcticament tota la meva infància en aquell lloc. Imaginava que era un ocell dins d'una gàbia, i somiava, algun dia, poder volar lliure. Em dic Laura i tinc el cor malalt. Des de ben petita sempre he estat dolenta en tots els esports. No aguantava més de dos minuts corrent i tots els companys es reien de mi. Tothom deia que era qüestió de fer més activitat física, que així amb el temps milloraria, però resulta que estaven equivocats. Un dia, a classe d'educació física em vaig desmaiar, i va ser aleshores quan van comprendre que el que em passava era més greu del que creien. Va venir l'ambulància i em va portar a l'hospital inconscient. Allà van detectar que havia patit un atac de cor. Em van dir que el meu cor estava malalt, era com un rellotge sense piles.
Així va ser com amb només cinc anys vaig ingressar en una clínica. Em van assignar una habitació amb vistes al mar, a l'espera d'un nou cor que semblava no arribar mai. Passava els dies a la meva habitació anhelant allunyar-me d'aquells llençols blancs i de l'hospital ple de doctors. Somiava viatjar, conèixer noves terres, jugar i fer vida normal, tal i com feien els meus amics. Al vespre, sovint observava les estrelles per la finestra i confessava a en Bon, el meu fidel company de peluix, tots els projectes que duria a terme en el futur, quan el meu cor estigués bé i ningú hagués de patir per si aquell batec seria l'últim. Entre aquelles parets blanques vaig complir sis anys, set, vuit, i nou, i deu, i onze... i el temps passava mentre jo em despertava cada dia en el mateix llit, i amb el mateix cor. Sovint em sentia sola, ja que la mare havia de treballar cada dia perquè pogués estar allà. Quan vaig fer deu anys, em van regalar un ordinador portatil perquè pogués parlar amb els meus amics d'escola a través de la xarxa, però feia ja cinc anys des de l'últim cop que els havia vist, i ja no en tenia prou amb les paraules i les fotografies. Vaig parlar sobre això amb la meva mare, i em va dir que buscaria una solució.
Així va ser com una setmana més tard, un dia assolellat i calorós, una altra nena va venir a la meva habitació. També tenia deu anys, i es deia Mariona. El seu problema, però, no era el cor, sinó la sang. La Mariona tenia leucèmia. Des d'aquell dia la meva vida a l'hospital va canviar. La Mariona em va infondre ànims, em va alegrar els matins eterns que abans solia passar sola a l'hospital, i es convertí en la meva millor amiga. Juntes fèiem entremeliadures, anàvem a explorar els racons més estranys i desconeguts d'aquell hospital enorme, confoníem les infermeres, ens amagàven sota el llit i somiàvem que algun dia faríem la volta al món les dues juntes per recuperar totes les hores perdudes. Amb ella confiava tots els secrets, reia i plorava, simplement, ho fèiem tot juntes, i ho sabíem tot l'una de l'altra.
Un dia, tot va canviar. Un divendres de primavera, com de costum, el doctor Ribes va venir a l'habitació a revisar els nostres informes. Al meu, només li va donar un cop d'ull i de seguida va quedar satisfet, però en veure l'informe de la Mariona, va empal·lidir. Tot seguit va ordenar que traslladessin la meva amiga a una altra sala i que li augmentessin la dosi de no sé quina medicina. Aquest va ser l'últim cop que vaig veure la Mariona.
Dos dies després, la mare va entrar a l'habitació amb els ulls plorosos. Després de vuit anys i set mesos, per fi havien trobat un cor compatible amb mi i em podien fer el transplantament. Tot va anar molt ràpid. Aquella mateixa tarda van entrar a la meva habitació uns homes vestits de blau i em van dur al quiròfan, on em van adormir i seguidament van fer el meu transplantament.
Quan em van despertar, tornava a ser al llit, però amb un cor nou, ple de vida, i jo tenia l'esperança de poder sortir de l'hospital i ser lliure d'una vegada per totes. Finalment, quan vaig sortir de l'hospital i la meva vida va poder tornar a ser normal.
Tot era perfecte, fins que un dia vaig trobar sobre la tauleta de nit de la meva mare un informe amb la fotogradia del donant del meu cor. Era la Mariona.
Aleshores vaig decidir que un dia donaria la volta al món i compliria tots el somnis que juntes, la Mariona i jo, sempre havíem destijat.
Aina Guijarro Baude
1r Batx B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.